Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

"Vull pensar que mai no deixaré de ser atleta"

Jackson Quiñónez Atleta

Jackson Quiñónez, Basses d'Alpicat, atletisme
Jackson Quiñónez entrenant a les Basses d'Alpicat. (Foto: Òscar Buetas)
Les Basses d’Alpicat, aquell racó de Lleida que per a molts està abandonat, amaga un gran tresor, els entrenaments de l’atleta Jackson Quiñónez. Cada dia a les 11.00 hores arriba a la pista d’atletisme per seguir un escrupolós entrenament que li permet seguir actiu en competició. Donar a conèixer la seva experiència i l’opinió d’un esportista internacional veí d’Alcarràs que passa moltes hores a Lleida, aquest és el meu objectiu. 

Òscar Buetas. Lleida es pot considerar una ciutat atlètica?
Jackson Quiñónez. Lleida és una ciutat que, directament o indirectament, ha posicionat el seu nom al món a través de grans esportistes que han aconseguit molt a nivell olímpic i mundial com, per exemple, Saúl Craviotto. Parlem d’atletes perquè tots som atletes. Per això, més que atlètica, crec que és una ciutat bastant olímpica.
 
Ò. B. No obstant això, què s’ha de millorar encara?
J. Q. A Lleida hi falta un tipus d’infraestructura esportiva d’acord amb els nostres esportistes. Hi ha ciutats d’Espanya que no tenen cap participant olímpic i tenen una infraestructura millor que la que tenim a Lleida. I no ho dic perquè siguin per a nosaltres, els que estem en una fase en la qual per buscar el nostre objectiu podem anar a qualsevol lloc, ho dic pels que vénen darrera, ja que se’ls podria incentivar amb alguna instal·lació, per exemple. És més, a Lleida tenim uns hiverns molt durs i, per tant, necessitem algun lloc cobert. És qüestió de veure allò que el nostre esport necessita i potenciar-ho.
 
Ò. B. Així, doncs, quin és el futur de l’atletisme i l’esport a la província de Lleida?

« L’esport i l’atletisme a Lleida han anat decaient »

J. Q. Poc a poc, l’esport i l’atletisme a Lleida han anat decaient. No sé si per la falta de suport, d’infraestructures o recursos. Estem vivint una època molt dolenta. Cal pensar que les ajudes als esportistes han caigut, els patrocinadors estan disminuint i els atletes professionals hem de subsistir amb el que vam fer en el passat, més que amb el que ens poden donar en el futur. És trist, i espero que aquest núvol gris passi de llarg d’hora.
 
Ò. B. I quina és la solució?
J. Q. S’ha d’apostar a llarg termini, més que a curt, és a dir, apostant per la base, a certs anys vista, o per un cicle olímpic de quatre anys o, si cal, dos. Malgrat tot, el més dolent és que, ara, no s’està apostant per res i, en cas de fer-ho, es fa per coses segures i no ha de ser així. La base és el futur, ja que et pot garantir un grup potent de “Saúls Craviottos”. 
 
Ò. B. Parlant de Saúl Craviotto, trobes alguna explicació que ell tingui un centre a Lleida i tu no? Creus que hi ha discriminació entre els atletes?

« Craviotto ha escrit la història de Lleida i de l’esport »

J. Q. En cap moment no em puc comparar amb Craviotto, perquè ell ha escrit la història de Lleida i de l’esport, tant espanyol com català i mundial. Ha estat doble medallista olímpic, i tot el que li donin a Saúl Craviotto serà poc.
 
Ò. B. Malgrat tot, sents que Lleida no et coneix bé?
J. Q. Lleida em coneix bé i tinc la meva vida pràcticament aquí. En aquest aspecte no em puc queixar, ja que considero que sóc conegut pels seus veïns.
 
Ò. B. I per què vas triar Lleida i no Barcelona o Madrid?

« Lleida té una qualitat de vida que no la pot donar cap ciutat potent »

J. Q. He provat moltes vegades d’estar a Barcelona, Madrid o altres ciutats que a nivell d’infraestructura estan molt millor. Però Lleida té una qualitat de vida que no la pot donar cap ciutat potent i no té res a envejar. Aquí ho tinc tot assequible a la primera, i tenint l’AVE, estem a unes dues hores de qualsevol lloc del meu interès. Com a esportista professional, si hagués d’elegir entre infraestructura i descans i qualitat de vida, evidentment trio el segon aspecte. A més, les grans ciutats no tenen una qualitat humana i hi ha coses que són impagables.
 
Ò. B. Vius a Alcarràs. Dóna més tranquil·litat viure en un poble?
J. Q. Pràcticament faig vida a Lleida, perquè tinc el meu negoci, un gimnàs, a la capital del Segrià. Però sí que és cert que cada cop estic més temps a Alcarràs, perquè vaig més cansat de combinar la feina i els entrenaments. De fet, a Alcarràs tinc una mica més de temps per descansar els caps de setmana i m’agrada passar estones amb els veïns. Quan van passant els anys, vas valorant més el descans i la tranquil·litat.
 
Ò. B. Fem un repàs a la teva trajectòria professional. Arribes a Lleida per poder competir a Espanya. Va ser fàcil obtenir la doble nacionalitat?
J. Q. Jo no he tingut cap tipus de problema a l’hora de competir a Espanya amb la doble nacionalitat. Al meu país d’origen no podia mantenir el nivell esportiu i sabien que m’havien de deixar anar, perquè estava en una fase de creixement molt gran, i l’únic país que em podia donar allò que buscava era Espanya, que m’ho va posar tot en safata per poder competir. Per això, estic content d’haver triat aquesta opció.
 
Ò. B. Va ser fàcil prendre la decisió de competir amb la samarreta d’Espanya i deixar la del teu Equador natal?
J. Q. No va ser gens fàcil. La família està a Equador i et sents identificat pels teus orígens, però intentes fer-te la idea. He de reconèixer que els primers anys van ser molt durs, i la decisió la vaig  prendre amb 24 anys. Portava cinc anys a Espanya, però em sentia arrelat a la meva família, a la qual anava a visitar sovint. El més difícil va ser prendre la identitat com a espanyol, com a català o de la zona, intentant fer-me amb la ciutat i fer amics nous. No només va ser un conveni esportiu entre Jackson Quiñónez i Espanya, sinó que he anat més enllà, és més profund, una qüestió de sentiment i agraïment per la meva part.
 
Ò. B. Pel teu origen, has trobat rebuig a la selecció?
J. Q. No. Mai no em vaig imaginar que tindria una acollida tan gran per part dels meus companys. De fet, ara molts d’ells són els meus millors amics. La meva vida està aquí, perquè des que tinc la doble nacionalitat, he anat a millor. I a mesura que passa el temps, tot va canviant, perquè vaig agafant la qualitat humana de les persones que ara són íntimes.
 
Ò. B. Llavors, es pot dir que hi ha racisme a l’atletisme?

« Segons la condició social, ets més acollit »

J. Q. Jo crec que no. És més, des del meu punt de vista crec que no existeix el racisme com a tal a nivell social. Depenent de la condició social que tinguis, ets més acollit o menys. Per exemple, un esportista és millor acollit que qui arriba en una patera. A més, mai no he tingut un problema a nivell de racisme i tots m’han acollit molt bé, fins i tot gent en què podria haver vist algun símptoma de racisme amb mi ha estat encantadora. Crec que és una qüestió social.
 
Ò. B. Has recorregut tot el món, i això et permet dir si hi ha diferències entre països i cultures...
J. Q. Cada part del món i d’Espanya té una cosa especial, i sempre et quedes amb allò que et pugui oferir aquell lloc. Hi ha ciutats que m’han ofert molt a nivell cultural o personal, però sempre tot et fa més gran i millor depenent del que t’envolta, ja sigui una cultura, unes persones o una estima. 
 
Ò. B. A nivell esportiu, quan un jove esportista d’elit comença a guanyar diners, és difícil mantenir el cap fred i no desfasar-se amb les festes?
J. Q. És molt difícil tenir un equilibri entre saber on estàs, què has de fer i com ho has de fer. Costa molt tenir la sang freda de dir “ara no em gasto els diners en un gran cotxe o en una gran casa”. És important l’educació que has rebut de petit, la que reps en aquell moment, i que els amics que t’envolten et facin més humà. Encara que sempre tens alguna relliscada, però tornes al camí de la cordura encara que sigui difícil. En definitiva, crec la clau està en la gent que t’envolta. Si t’envoltes de gent bona, sempre arribarà alguna cosa positiva. I també crec que això depèn de la zona on visquis, perquè he tingut la sort de viure a Lleida, i la gent, aquí, té la mentalitat d’estalviar, cuidar el que és seu, generar més...
 
Ò. B. Es pot viure de l’atletisme a Espanya i Catalunya?
J. Q. Avui en dia ja no. Vaig arribar a Lleida amb 19 anys, i si fos ara que em diguessin que viuria de l’atletisme, respondria que és impossible, perquè no hi ha on agafar-se. Sembla que tot comença a reflotar, encara que lentament, però avui en dia és molt difícil. Jo he tingut la sort de viure una època molt bona de l’atletisme, en què les beques i les inversions eren importants. Per sort, vaig ser educat d’una manera on l’estalvi era important, i ara puc viure fent el que m’agrada. De fet, he obert un gimnàs, i puc dir que l’atletisme m’ha donat coses bones, ja que, a més del meu nivell esportiu, m’ha donat un negoci i una sortida de futur després de l’atletisme. Aquest també és un bon missatge per als que comencen, en el sentit que la clau està en seguir formant-se, aprendre cada dia més i intentar superar-se a un mateix, lluitar pel que realment vols en tots els aspectes, perquè mai no has d’abandonar les teves idees.
 
Ò. B. Suposo que també s’ha de tenir el cap fred per saber quan un s’ha de retirar. És dur assimilar que no sortiràs en portada dels diaris?
J. Q. És difícil d’assimilar. Tot depèn de com estiguis mentalment. Tot atleta ha de tenir en compte que té un límit, en el sentit que no pots correr amb 40 anys al mateix nivell que quan en tenies 17 o 18, perquè és impossible, físicament i mentalment és molt dur. Crec que s’ha de ser realista i saber diferenciar el que has fet del que pots arribar a fer, assimilar-ho, entendreu-ho i superar-ho, vivint d’aquell record, inculcar-ho a altres persones o viureu-ho a través dels nens. Cal pensar que la vida esportiva és molt més curta que la vida fora de l’esport i recordar que el que vas fer és el més bonic.
 
Ò. B. On és el limit d’un atleta de 34 anys?
J. Q. Vull pensar que mai no deixaré de ser atleta. És el cos el que t’avisa i et diu que ja no pots seguir el mateix ritme, i de moment a mi el cos encara no m’ha avisat. He tingut una salut esportiva molt bona i no he patit grans lesions. Encara que el meu nivell esportiu no sigui el mateix que quan tenia 25 anys, una retirada és per molts factors, i no serà una qüestió d’arribar al màxim de les meves possibilitats, sinó que serà per factors de poca il·lusió, per nous objectius a la vida a nivell professional o personal. El cos també passa per cicles, i tots els esportistes ho hem de passar. El sostre te’l posa el cos, i de moment el cos m’està deixant el sostre bastant alt.
 
Ò. B. Es poden dir els nous reptes que et planteges?
J. Q. Són petits reptes a nivell esportiu, com poder anar a un altre mundial o una olimpíada. A nivell professional vull seguir complint les perspectives que tinc, com seguir lluitant perquè el meu gimnàs sigui un referent a nivell esportiu a la ciutat, i intentar tenir èxit amb altres projectes que tinc en ment a nivell professional. S’ha de seguir endavant, perquè la vida t’ensenya a no desviar-te i continuar.
 
Ò. B. Fins a quin punt ha estat i segueix sent important Ascensión Ibáñez?
J. Q. Avui en dia ja no és la meva entrenadora principal, però sempre serà la meva entrenadora. De fet, ha estat la meva entrenadora, la meva germana gran, la meva mare, la meva amiga i, fins i tot, ara és la meva sòcia al gimnàs. Gràcies a ella he aconseguit moltes coses a nivell professional, a nivell esportiu i a nivell personal. Tinc l’orgull de dir que, per a mi, ha estat tot un referent, ja que ha fet de tot.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Les nostres arrels

Publicitat
Publicitat