Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

"Catalunya és un país, musicalment, immadur"

Xavier Baró Cantautor 'folk'

Xavier Baró,cantautor,músic,concert,
Xavier Baró, cantautor folk contemporani, descriu el que els passa a altres persones en relació amb el que vivim dia a dia, com un observador i cronista de la realitat. (Foto: Cafè Univers)
Vull conèixer el món de la música, però des d’un punt de vista més crític, lluny de les veus que s’han fet sentir gràcies als concerts multitudinaris. Per aquesta raó, contacto amb Xavier Baró, que a Allau d’estrelles solitàries dóna veu a històries del carrer. Els seus coneixements fan que comencem parlant del seu nou disc i que acabem xerrant de la salut de la música. 
 
Òscar Buetas. Tens nou disc, Allau d’estrelles solitàries. Quines diferències es trobarà la gent respecte als treballs que has realitzat anteriorment?
Xavier Baró. Hi ha moltes diferències, perquè aquest és un disc que té una temàtica bastant concreta. De fet, és un treball realista, sobretot pel que fa a la guerra que hi ha declarada entre  les persones i el gran poder polític i econòmic. Són cançons que parteixen d’experiències personals de gent que he conegut, que m’he trobat i he observat. És una temàtica més tancada i conceptual.
 
Ò. B. Feia falta un treball d’aquestes característiques?
X. B. Crec que sí. En els últims anys, amb tot el que passa, veiem agressions a persones que han perdut el que tenien i s’han sentit estafades i sense protecció per part de l’Estat. I no s’han alçat veus que ho hagin denunciat ni s’han fet cançons sobre aquest tema. Som davant d’un tema que sempre ha estat present en la cançó popular i tradicional, ja que aquesta s’ha nodrit del que passa al poble i d’històries personals i quotidianes, a més de donar veu als més dèbils, als qui no tenen accés als mitjans de comunicació i, a priori, no tenen la possibilitat de canviar res. Per aquesta raó, com a músic popular que sóc i compositor, creia que havia de fer-hi alguna cosa.
 

« La cançó s’ha convertit en un producte comercial »

Ò. B. A més, en aquest disc tu parles en tercera persona, un fet que serveix per reflectir el que els succeeix a altres persones...
X. B. Vaig agafar la veu d’altres persones i, per això, és el disc més folk que he fet, perquè és un treball en què jo només sóc un observador i un cronista de la realitat. 
 
Ò. B. Allau d’estrelles solitàries l’has gravat pràcticament sol i en directe, amb un únic micròfon per a la veu i tocant tu mateix diversos instruments, com la guitarra acústica, el llaüt i el kazoo, entre d’altres. Tot i això, has gaudit d’alguna petita col·laboració. Què et va fer prendre aquesta decisió?
X. B. Havia de ser un disc immediat, pràcticament agafant el micròfon i la guitarra per cantar amb urgència sobre el que passava. El que no volia fer era estar-me sis mesos a l’estudi, elaborant un disc en un moment molt transcendent. També és un manera que no hi hagi interferències i de conservar l’esperit folk, en el qual existia només un cantant i una guitarra.
 
Ò. B. Com sorgeix aquest disc?
X. B. Tot va sorgir quan, fa un parell d’anys, gent que estava lligada al moviment 15-M de Madrid va fer un disc per recollir fons amb determinats artistes. Em van demanar una cançó que tractés dels desnonaments i de la crisi econòmica vista des del costat dels dèbils. A partir d’aquí vaig pensar que havia de fer un disc centrat en això.
 

« La música és poderosa i no s’hi posarà fi »

Ò. B. Aquest disc t’ha marcat de tal manera que potser el proper serà així?
X. B. He de reconèixer que un treball no m’ha marcat mai. Els meus discos són treballs independents, que responen a un determinat moment creatiu en el qual m’hi poso i l’exploro. Però, en la meva música, sempre hi ha aquesta sonoritat tradicional, i això fa que sempre agafi una cançó tradicional i l’adapti o la faci reviure. El proper disc no sé de què anirà, perquè les coses et van marcant i es van incorporant al teu bagatge. Malgrat tot, he de dir que, tot i que són treballs independents, s’alimenten l’un de l’altre.
 
Ò. B. La cançó popular sempre ha estat el reflex del que passava al poble. Es pot dir que la música en general ha perdut aquest esperit?
X. B. La cançó s’ha convertit en un producte comercial i, com que està més o menys manipulada i dirigida per les corporacions mediàtiques o empresarials, hi ha temes i veus que no interessa que surtin a la llum perquè els poden trastocar el seu negoci.
 
Ò. B. Es pot reconduir aquesta situació negativa o, definitivament, és una qüestió impossible o molt difícil de solucionar?
X. B. Impossible no hi ha res. Es continuen fent cançons que no estan dintre d’aquest cercle mediàtic, perquè hi ha molta gent en la cançó popular. Des del meu punt de vista, el públic ha de mirar més enllà del que li donen, és a dir, ha de saber identificar el que li diuen que escolti i diferenciar-ho del que realment vol escoltar.
 
Ò. B. Des que vas començar, l’any 1983, quina diferència hi ha entre el folk dels inicis i el d’ara?
X. B. L’única diferència és que quan jo vaig començar ho vaig fer en un grup de folk que, en aquell moment, sintonitzava amb molta gent. Hi havia un corrent que estava unit i s’anava hiperalimentant entre el públic i els músics, cosa que feia avançar tothom. A més de motivar una identificació amb les arrels a les quals la gent pertany, el folk el que fa és difondre i estimular el pensament. Avui en dia això està una mica amagat i és marginal, però són qüestions que mai no desapareixeran. La música és tan poderosa que ningú no podrà posar-hi fi.
 
Ò. B. Amb la mort de Labordeta es pot dir que va haver-hi un abans i un després en la música. Està desapareixent el cantautor que fa cançons de protesta o encara queden reductes que van sorgint?
X. B. La gent que hi ha hagut ha deixat la seva obra. En aquests moments pot fer l’efecte que tot això forma part d’un passat molt remot, quan en realitat és més a prop del que sembla. Per posar-ne un exemple, citant qui tu deies, Labordeta va ser un cantant que em va interessar, i era un cantant folk de veritat. Jo estic més en la línia del folk contemporani i universal, el que es basa en les arrels amb una sonoritat que t’identifica i que, a la vegada, es barreja amb totes les músiques que existeixen.
 

« La música torna a ser patrimoni de la gent »

Ò. B. Cap a on va la música? Hi ha perill que la gent perdi el coneixement de la protesta?
X. B. La música sempre és al mateix lloc. El que fa és agafar elements sonors i culturals de la realitat. Malgrat tot, necessita que algú l’agafi, la faci seva i l'incorpori al seu dia a dia. És el públic qui ha de fer que estigui viva. De fet, considero que la música no s’ha de plantejar cap a on va, perquè no ha de fer cap exercici d’interactuar. En realitat, el que canvia són les tècniques i alguna sonoritat.
 
Ò. B. Però ara sí que és més comercial que fa uns anys?
X. B. La que sentim, sí, però és la que forma part del corporativisme i dels mitjans de comunicació, que venen un tipus de música, ja sigui per audiències o per pur sentit del negoci comercial. Més que res, això és el pop-rock, un híbrid. Però s’ha d’admetre que hi ha tantes músiques com cultures existeixen.
 
Ò. B. Potser és necessari que hi hagi més festivals de caire més petit, en els quals tota la música hi sigui representada...
X. B. Efectivament. Fa falta aquest tipus de festivals i la iniciativa privada, que faci concerts. Sobretot, és necessari que es deixi de pensar en estils i es barregi tot. Així, la música i els músics es fondran i tot s’enriquirà, la qual cosa farà possible que surti d’allò tan esquemàtic que és l’estil musical. Els estils moren en el moment que neixen. La música en general s’ha d’alimentar de la vida, de les músiques que es fan i de conceptes culturals i lingüístics. És la manera que sigui rica i que parli del moment en el qual es fa.
 
Ò. B. Parlàvem de les corporacions que controlen la música en general. El micromecenatge és una solució per sortir d’aquestes vies?
X. B. Sí. Va arribar un moment que el músic es va trobar que se li tancaven les portes i la música es convertia en un cercle tancat molt petit i empobrit.  Aquí és quan l’individu desperta. Qui vol sobreviure i que la seva música tingui difusió descobreix que la millor manera és comptar amb la gent i fer-la partícepa de la pròpia música. Quan el públic i el músic van junts, no hi ha res que els aturi.
 
Ò. B. T’has plantejat en algun moment posar en pràctica el micromecenatge?
X. B. Probablement ho faré en un futur. Si no ho he fet fins ara és perquè no em calia, ja que els meus costos no són gaire elevats. Però és probable que per al proper projecte ho faci. Em sembla una eina molt útil en aquests moments. També crec que és necessari en la cultura en general, ja que en fas partícep tothom. A finals dels seixanta i principis dels setanta, la música es va convertir en un gran imperi, en què es movien molts diners, fins al punt que es va perdre de vista la mateixa música i es va generar una mena de ritual comercial basat en la sonoritat. Tot això va caure amb les crisis del disc i de públic. Ara, la música torna a ser on era fa cinquanta anys, és a dir, als petits clubs, als locals i a les cantonades. Torna a ser patrimoni de la gent.
 

« Si la música i el públic van junts, no els atura res »

Ò. B. Arran d’això, es pot dir que la pirateria hi va afavorir, en el sentit que hi ha un tipus de música que sobreviu i que l’afluència de públic als concerts augmenta?
X. B. La pirateria va tenir un efecte positiu a l’hora de posar fi a  l’imperi. Però la part negativa és que la gent es va convèncer que la música no s’havia de pagar, i això és un gran error, ja que és desprestigiar el músic, que té el mateix dret a viure del seu treball que una altra persona. Ara, tot torna al seu lloc, ja que desapareixen les grans subvencions i l’empresa pública ha deixat de finançar, fet que significa la tornada de la iniciativa privada, que, normalment, té poc capital. I, paral·lelament, torna el concert petit. Així, aquest empresari s’ha adonat que, per subsistir, necessita una col·laboració econòmica, que és el que val un concert. Els preus han baixat i el públic ha d’incorporar aquest petit concert a la seva vida i deixar de banda que el portin cap al concert faraònic, sobretot aquí, a Catalunya.
 
Ò. B. Partint d’aquesta base, com veus la música a Catalunya?
X. B. Catalunya és un país que, musicalment, és immadur, perquè des del moment de la Transició no es va cultivar la música variada. Tota la gent que feia música des de feia molt de temps es va quedar endarrere i es va crear un tipus de pop català que no va ajudar a educar musicalment la gent, que anava cap a les corporacions. Es va arribar a un punt que, si en un concert només hi havia cent persones, es desprestigiava, quan encara que només n’hi hagi una, aquell concert és tan digne com la resta. Catalunya ha anat fomentant aquest tipus de grans esdeveniments, intentant superar els rècords de l’anterior. I això ha fet mal.
 
Ò. B. I a Lleida com està?
X. B. Lleida hauria d’estar molt millor. Es necessita algun lloc més on poder fer concerts de petit format. Per sort, tenim el Cafè del Teatre, que és un luxe, perquè ha mantingut la cultura del concert petit. Per això, crec que Lleida no s’ha intoxicat tant de la mentalitat del gran concert. A més, a Lleida fa uns anys que van sorgir una sèrie de cantautors lleidatans i la música de Ponent, que va ser un moviment extraordinari, amb gent amb molt talent, però li va faltar suport institucional. 
 
Ò. B. Aquest suport de les institucions ha canviat molt des que vas començar de manera professional, l’any 1983?
X. B. Quan vaig començar no existia i, de fet, ni et plantejaves que l’Estat subvencionés un disc. La subvenció és molt perillosa, perquè és molt subjectiva i, a vegades, se subvenciona gent equivocada o, fins i tot, cinc vegades seguides, i es deixa de banda trenta propostes interessants. El que s’ha de fer és ajudar l’empresari perquè pugui fer concerts. En aquest sentit, l’IVA ha de ser racional, com el que hi ha als països europeus, que està al voltant del 5%, i no l’aberració que tenim avui en dia, i el llocs on es fan concerts en directe han de tenir beneficis fiscals.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La ciutat òrfena de model comercial

Se7opinions

Publicitat
Publicitat