Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Canal

Vera Caslavska, la gimnasta amb anhels de llibertat

Vera Caslavska
Vera Caslavska.
La Primavera de Praga va ser un breu període de temps en què els txecoslovacs van somiar amb una vida una mica millor o, almenys, no tan dirigida des de Moscou. Va ser en els primers mesos de 1968 i a Alexander Dubcek li va donar temps, entre d’altres coses, a fer lleis que milloraven la llibertat d’expressió o permetien el dret a vaga... Fins que el 20 d’agost van arribar els tancs del Pacte de Varsòvia.

En aquells mesos, algunes aspiracions del poble van canalitzar-se a través del “Manifest de les 2000 paraules” i quan van arribar els exèrcits es va iniciar la persecució dels signants, que eren en la seva majoria artistes, científics o esportistes. Entre aquests últims estava la millor gimnasta del món i els Jocs Olímpics de Mèxic estaven a tocar.
 
Vera Caslavska va néixer a Praga el 1942 i aquell dia d’agost va fugir de la seva ciutat natal cap a les muntanyes. Com dèiem, era sense cap discussió la més gran del moment. Havia començat als 15 anys i els primers triomfs van arribar en l’Europeu de 1959; a Roma (60) va endur-se la plata per equips amb només 18 anys, i al Mundial de Praga (62), a casa, va guanyar un or, però als Jocs de Tòquio (64) va fer un salt cap a l’olimp i va destronar a la deessa Larisa Latynina conquerint tres medalles daurades en salt, barra d’equilibri i, la més important, la de concurs complet per davant de la soviètica. Allà va començar una llarga sèrie de victòries. Els Europeus de Sofia (65) i Amsterdam (67) van ser seus, igual que el Mundial de Dortmund (66).
 
A més de l’ambició esportiva, a Vera li motivava donar una alegria als seus compatriotes guanyant la maquinària soviètica a Mèxic, però havia d’afrontar el repte en unes condicions deplorables. Perduda a qualsevol poble i entrenant sense cap recurs, mentre a Moscou espremien el mètode científic.
 
El primer miracle va ser que li deixessin participar en el Jocs, però Dubcek li havia promès a Brezhnev que acataria les ordres i l’ambient estava més relaxat. A més, tenia un motiu per a l’alegria. La seva parella, l’atleta Josef Odlozil, medalla de plata en els 1.500 a Tòquio, anava en l’expedició i de camí van fer-se una promesa: si ell arribava un altre cop a la final i ella repetia l’or en el concurs complet, es casarien.
 
El primer en participar va ser Josef. Ens podem imaginar l’alleujament que va sentir en classificar-se per a la a final; allí va quedar vuitè, però entenem que ja estava pensant en la medalla de Vera.
 
L’actuació de la gimnasta a Mèxic va ser memorable i no només en el pla esportiu. Davant tenia uana constel·lació d’estrelles russes (Voronina, Kuchinskaya o Petrik), però va passar per sobre de totes. Va guanyar la medalla d’or en barres asimètriques i en salt, però faltava la millor part. Amb música mexicana de fons, va guanyar també l’or en terra, la qual cosa la convertia en l’única gimnasta, rècord encara no igualat, en guanyar un or en totes les disciplines. En aquell triomf, però, va haver-hi polèmica. Un cop finalitzats els exercicis, els jutges van rectificar la puntuació de Larisa Petrik i la van pujar fins a igualar la de Vera i així concedir un triomf ex aequo. Potser la humiliació per a les autoritats soviètiques estava sent massa, qui sap...
 
No només per l’aparent parcialitat dels jutges, sinó sobretot per la situació que es vivia al seu país, Caslavska va escenificar el seu rebuig baixant el cap mentre sonava l’himne soviètic. La qüestió és que l’èxit indiscutible es va coronar amb la victòria al programa complet, així que... tenim boda! Més de 100.000 persones van omplir la plaça del Zócalo i a ningú no pot estranyar-li que segueixi sent coneguda cinquanta anys després com la Núvia de Mexico.
 
En tornar a casa, Dubcek, encara que trontollant-se, seguia al capdavant, així que va ser rebuda amb honors, però a principis de 1969 la situació va fer un gir radical. El govern va canviar i va acabar-se la tranquil·litat. A Vera se li va exigir moltes vegades que es retractés del manifest que havia signat, però sempre s’hi va negar, pagant-ho amb la marginació més absoluta. Va ser suspesa i inhabilitada per competir; en definitiva, van acabar amb la seva carrera i només va poder mantenir el contacte amb la gimnàstica entrenant de manera clandestina a l’Sparta de Praga.
 
L’únic oasi en els vint anys d’ostracisme va ser la tornada el 1979 a Mèxic per entrenar la selecció. El govern txecoslovac ho va permetre a canvi que els mexicans els venguessin petroli, encara que el 1981 la van fer tornar i fins a finals de 1989 no va tornar al lloc que es mereixia. Va ser presidenta del Comitè Olímpic de la República Txeca i membre del COI, però no en va poder gaudir massa, ja que algunes tragèdies a nivell personal la van marcar molt i la van tornar a portar a la reclusió pública. Afortunadament, es va recuperar i actualment no sembla estar en mala forma.

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

Benzina

Publicitat
Publicitat