Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Joan Rosinach

Joan Rosinach

Juneda, 1987. Creure que existeixen les segones oportunitats m'ha portat fins aquí. M’adono que les coses realment importants no tenen cap explicació. Però segueixo pensant que no n’hi ha prou amb mil paraules per (d)escriure una sola imatge.

Opinió

Perdona’ns

Es veu que ja no hi som a temps. Allò de deixar-ho millor de com t’havíem trobat ja és història. I no perquè sigui històric, precisament. La frase, transformada en el hit d’aquells estius on passàvem hores en plena natura, ens l’hem carregat. Paraula per paraula. En aquells dies no trobava millor forma d’explicar als (més) petits com d’important era tenir cura de l’entorn per poder fer cim cada any. I des d’allí, contemplar-te amb una (certa) sensació de superioritat. I de molt respecte, evidentment. Un respecte que la humanitat t’ha acabat perdent i, potser per això, avui ens trobem en un camí sense retorn. Aquell que tu sempre ens ajudaves a trobar quan el paisatge no ens deixava veure-ho del (tot) clar. I els (més) petits es començaven a impacientar.

En perspectiva, la sensació és que pocs han cregut en el (teu) trajecte a llarg termini i, en un món on regna la immediatesa, la majoria ha optat per al pa per avui, pensant que quan arribaria l’època de gana tu tornaries a sortir al rescat. Ens has tingut mal acostumats i ara tocarà patir-ne les conseqüències. Sobretot als que vindran. Quina pena. I no és un retret. Tampoc una excusa. Ni molt menys. Però entendràs que, per a una espècie (tan) superior com es creu la humana, resulta molt difícil comprendre què s’hi veu més enllà dels propis ulls. Només els qui realment saben del tema han estat capaços de posar paraules a la teva crida, que no ha estat mai suficient per a rebentar els timpans d’aquells que hi podrien fer alguna cosa (més). Ni els teus avisos en forma de catàstrofes naturals en les darreres dècades han alarmat les seves (privilegiades) ments. La resta, amb més o menys convicció, ens hem anat sumant al carro d’un model econòmic que t’ha anat trepitjant cada cop amb més força, des d’aquella Revolució Industrial que va modernitzar la humanitat. I t’ha enterrat a tu.

Em diuen que dos graus (més) seran suficients per acabar amb la teva forma de ser. I de fer. M’esgarrifa llegir amb què pots convertir aquest món que hem volgut fer tan nostre oblidant-nos que (també) era el teu. Demà podríem guardar tots els cotxes a casa, els avions no volar pel cel, els vaixells no salpar al mar i les fàbriques deixar de produir a la terra. I tu ni ho notaries. El mal és tan profund que hem convertit el remei en una autèntica malaltia. En un cim inaccessible on no podrem tornar-hi mai més. La sensació ja no és de superioritat. És d’incredulitat. Només em queda forces per dir-te una última cosa. Perdona’ns. Perquè, tot i saber el que ens fèiem, ho hem seguit fent igual. 

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

Que animals!

Publicitat
Publicitat