Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Joan Rosinach

Joan Rosinach

Juneda, 1987. Creure que existeixen les segones oportunitats m'ha portat fins aquí. M’adono que les coses realment importants no tenen cap explicació. Però segueixo pensant que no n’hi ha prou amb mil paraules per (d)escriure una sola imatge.

Opinió

Adéu, talent, adéu!

Compartia fa pocs dies un sopar amb bons amics. I amigues. D’aquells que s’escriuen en majúscules. I negreta. Era un dilluns qualsevol. Potser com avui. O no. Qui sap. Tampoc té (gaire) importància el dia de la setmana que fos. O sí. Qui ho sap també. Llicenciats, graduats, masteritzats, doctorats, amb mil i una paraules en diversos idiomes passejant en ments privilegiades. Aquesta podria ser la descripció (formativa) dels comensals presents al voltant d’una taula que sumava moltes més línies en els currículums que números en els comptes corrents. Però tots tenim feina. I de lo nostre. Allò que costa tant de descobrir. Així que no ens queixarem. De moment. El primer  brindis, sota una llum tènue i una música celestial, donava pas a una conversa distesa on (pràcticament) cap tema era tabú. 

Amb aquest decorat, la mare superiora va entrar amb força a l’escena. Una evidència (gairebé) perfecta de què, definitivament, la realitat ha superat la ficció. En escreix. Sobretot en política, una paraula que serà difícil d’allunyar de la corrupció. Si és que mai s’aconsegueix. Una llàstima, la veritat. Després apareixerien temes que ens tocarien més de prop i, potser per això, adquiririen major importància en el diàleg. Així, cerques (in)fructuoses de pisos a la gran ciutat, viatges de feina i propostes (interessants) per un estiu més o menys llunyà semblaven sostenir, durant una bona estona, aquelles parets que compartien bellesa i antiguitat a parts iguals. Fins que va arribar el moment. Me’n vaig a treballar a fora. I a viure, òbviament. La declaració va semblar silenciar la sala. Pianista inclòs. Potser perquè, a l’instant, tots els presents ja érem (molt) conscients de la distància (física) que ens separaria d’aquell fora encara no descrit. Fins i tot, la llum semblava haver deixat la timidesa de banda per enfocar un rostre il·lusionat amb cert temor, com quan cor i cap no s’acaben de posar d’acord. Perquè no se’n va per ganes. Marxa perquè aquí no té cap possibilitat de futur (professional). Després de quatre anys plens de guàrdies eternes, diagnòstics curosos i informes detallats, la porta del darrere l’espera amb total impunitat. Un cas més. I ja en van uns quants en una societat que emmalalteix mentre acomiada qui la pot curar. Sense tenir el diagnòstic gens clar.

Els postres, sempre imprescindibles, posarien punt i final a una nit que podria no haver acabat mai, fins que va prendre importància el dia en què ens trobàvem. D’aquesta manera, més d’hora que tard, sortiríem per on havíem entrat amb la sensació de tenir un (altre) viatge pendent. Tant de bo només sigui de visita i no per buscar-nos la vida. Aquesta fou la meva última reflexió abans de tocar el llit. La penúltima havia parlat de la gent incapaç de retenir el talent. I és que deixar marxar les maletes plenes de coneixement perquè s’obrin a l’altra punta de món no deu ser pas una bona inversió. I hi ha qui no se n’ha adonat. O potser sí. Això (encara) és més greu. Tant, que també supera la ficció.

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

Més escandalosa, anacrònica i inacceptable

Publicitat
Publicitat